Estratègia Política (CAT)

Catalunya i la qüestió de la Independència.

L'estratègia política segons l'Enciclopèdia catalana es defineix com la coordinació de les forces polítiques, econòmiques i diplomàtiques per a aconseguir els objectius d'un estat, d'un grup o d'un partit.
 
Porto molt de temps pensant com explicar l'estratègia política de Corea del Nord i mentre llegia les poques notícies que arriben del conflicte, veig que a Catalunya també es troba en un moment de conflicte i tensió amb el Govern Espanyol. Pot ser, si analitzem la situació de Catalunya, també podrem entendre el conflicte, a un altre nivell, és clar, que es viu per aquí.

Catalunya és una potència econòmica, però que es troba en una situació d'un profund endeutament que impedeix que el Govern autonòmic pugui invertir en la regió i estimular el creixement econòmic que necessita per començar a sortir de la crisi econòmica en la que es troba, així com es troba el conjunt d'Espanya.

Però el Govern d'Espanya no pot ni demostra tenir voluntat d'ajudar a Catalunya amb el seu deute, i a més li demana austeritat en el seus pressupostos.

En mig d'aquesta crisi i retallades socials, s'alcen les veus independentistes que reben el suport de gran part de la població catalana, en part descontenta per la situació econòmica i per una altre per la tensió política que es viu entre Govern Central i Govern Català. Però no es tracta d'una mera reivindicació per aconseguir més autonomia econòmica, al darrera hi ha una identitat que vol defensar-se davant l'hostilitat política que atenta contra la seva cultura, la seva llengua i la seva manera de fer. No podem dubtar pas que aquest moviment vol que Catalunya s'esdevingui una nació independent per poder prendre les seves pròpies polítiques sense la intromissió d'un Govern Centralista que pensa i actua de manera molt diferent.

Sembla que no hi ha manera de que Catalunya i Espanya s'entengui. En aquesta relació hi ha una gran mancança institucional. Si no s'entenen és perquè no hi ha comunicació, sembla una obvietat, però perquè una relació duri, entre altres coses, cal que hi ha diàleg per així arribar a l'enteniment. El millor exemple de col·laboració van ser els Jocs Olímpics de Barcelona '92, però va ser un moment molt diferent al que avui vivim.

Sense comunicació, Catalunya ha de fer entendre de la precarietat de la seva situació al Govern espanyol. Hi ho he estat fent prenent un paper més agressiu i elevar la tensió perquè es centri l'atenció en Catalunya i ho fan utilitzant el discurs independentista.

El problema d'utilitzar la independència com a medi de pressió és la poca credibilitat que té el Govern de CiU de declarar la independència de manera unilateral. Els darrers resultats electorals van demostrar que la població dóna suport a l'independentisme, però hi ha independentistes de dretes centre i independentistes més d'esquerres i això ha dificultat que l'actual Govern sigui convincent en les seves amenaces d'independència, en part degut a la fragilitat del pacte amb el partit d'esquerres i també per l'aplaçament de la consulta i la poca claredat de la pregunta a fer.
I sembla que no hi ha solució, perquè per una part el Govern central "se cierra en banda" al diàleg i perquè els membres del partit del Govern no fan més que posar llenya al foc i respondre a les provocacions amb més provocacions.

Aquesta no és la millor estratègia a seguir, ja que desgasta enormement i sembla poc probable que arribin a aconseguir els seus objectius. Una de dues: o Catalunya acaba declarant finalment la independència o el Govern d'Espanya obre el diàleg i s'adona de la importància econòmica i del paper estratègic de Catalunya en la sortida de la crisi. De moment hem de seguir veient com s'aprofiten de la paraula independència.

Corea del Nord i la seva posada en escena.

 

I per què aquesta llarga reflexió sobre la qüestió de la independència en Catalunya? Per què la estratègia política actual de Corea del Nord no és molt diferent, però el seu discurs és molt més bel·ligerant i agressiu. Començaré explicant la situació política i econòmica del país.

Des de 1948 a Corea del Nord només hi ha hagut tres líders: Kim Il-Sung (1948-1994), el seu fill Kim Jong-Il (1994-2011) i el fill d'aquest, Kim Jong-Un(2012). Aquesta dictadura hereditària ha estat possible gràcies a les reformes polítiques fetes després de la Segona Guerra Mundial: es van eliminar els elements moderats i conservadors, es van suprimir als membres d'ordes religiosos i la majoria d'altres grups sectaris, es va confiscar la terra i la riquesa que anteriorment pertanyia als japonesos o als enemics del règim, i es va iniciar la planificació i el desenvolupament econòmic dirigit pel Partit Únic dels Treballadors de Corea. Kim Il-Sung com a màxim dirigent del partit i per tant del país, va iniciar un govern basat en el culte a la seva personalitat i amb la creació d'una nova Constitució amb la que va adquirir un poder polític típic de les monarquies absolutes.

Quan Kim Jong-Il va succeir el seu pare, també va centrar el seu govern en el culte de la seva persona. "El poder del "líder estimat", com el distingeix la propaganda oficial, no està subjecte a cap tipus de control, ni per part del Govern, ni del Partit o de l'Exèrcit. És el responsable suprem i, com a tal, es troba per sobre de la llei".

A diferència de l'actual líder, Kim Jong-Il va ser anomenat successor quan tenia 20 anys, i amb 40 anys, després d'escalar poc a poc posicions en la jerarquia de l'Exèrcit i també en la jerarquia del Partit, de manera que el seu poder va augmentar alhora que es va enfortir, va succeir al seu pare.

Però Kim Jong-Un no era el primer candidat a succeir al seu pare. Fins el 2009 no va ser designat com l'hereu i des d'aleshores ha anat escalant posicions de manera accelerada degut a la condició de salut del seu pare. Amb només 28 anys, va haver d'assumir la responsabilitat màxima del Partit, de l'Exèrcit i del país.

Gràcies a la cultura al culte consolidada, Kim Jung-Un compte amb l'estimació del seu poble, però no té la mateixa experiència que el seu pare en les qüestions d'estat i alguns analistes internacionals opinen que poder fàctic el tindria el seu oncle, degut a la inexperiència del fill de l"Estimat líder".

Mes les dificultats a les que s'enfronta van més enllà de la opinió internacional.

La economia de Corea del Nord es basa en la explotació dels seus recursos naturals, que suposen gairebé el 70% de les seves exportacions, en l'ajuda internacional que reben que reben des del Programa Mundial d'Aliments o de l'ajuda directe de països com a Xina i Corea del Sud, i en el patrocini d'activitats il·legals que suposa un 10% del PIB segons algunes estimacions, com la venda d'armes i el tràfic de drogues fent servir el seu estatus d'estat sobirà. El Mercat intern es controlat pel Govern i les seves agències -qui vol fer-se ric a Corea del Nord ha de tenir primer bones connexions amb el Partit -, i sembla molt poc probable que la economia evolucioni cap un mercat més competitiu o cap a la industrialització.

La conseqüència més evident d'aquesta economia no competitiva, no mercantilitzada ni industrialitzada és la mancança d'aliments i la fam que part de la població ha de passar. I la seva situació no millora amb les pretensions nuclears del país. Si l'estimat líder decideix que el futur de la nació està en la energia nuclear, la població ha de passar gana perquè l'estat pugui invertir en el seu desenvolupament. Però ho fan sense resistència, desprès de tot és una qüestió d'Estat i les decisions del líder són inqüestionables.

No tot és negre entre les relacions Nord-Sud. Amb el nou mil·leni es van donar les condicions per apropar posicions en el conflicte. Havia esperances de que s'arribés finalment a un acord de pau i per què no, començar les primeres passes cap a la reunificació. El 2001 var ser l'any que Corea del Nord va rebre la major quantitat d'aliments per par del Programa Mundial d'Aliments de l'ONU. Però totes les esperances foren en va.

A partir d'aquell any l'ajuda alimentària ha anat decreixent, i el 2007 amb l'anunci de tornar a produir energia nuclear, van deixar de rebre l'ajuda de l'ONU, deixant a gran part de la població en una situació de fam.

No és la primera vegada que Corea del Nord amenaça als Estats Units i a Corea del Sud, però les seves amenaces han perdut credibilitat amb el temps.

Quin és l'objectiu de fer aquestes amenaces? Primer, aquestes amenaces es produeixen just en el moment en que Corea del Sud i Estats Units preparen els seus exercicis militars conjunts, i utilitzen aquesta trobada com a excusa per justificar i donar legitimitat a les seves amenaces. - A Catalunya, la marxa de més d'un milió de persones a la ciutat de Barcelona per demanar la independència, a més de les eleccions, dóna legitimitat a les demandes dels partits polítics més propers als independentisme per plantejar la qüestió de la independència a un nivell polític i efectiu.

La seva falta de credibilitat fa necessari pujar el to del conflicte: tallant amb la comunicació amb Corea del Sud, fent moviment tàctics de l'exercit i de l'armament nuclear, programació d'assaigs nuclears, i tot això fidelment enregistrat i amb la seguretat de que les imatges, així com els comunicats de premsa en anglès arribin als mitjans de comunicació internacional.

 Amb aquesta estratègia política, el nou líder, Kim Jong-Un segurament vol demostrar que és capaç de donar a Corea del Nord el lloc que li correspon, que no es deixa intimidar per països com Estats Units i que és un líder fort i preparat per enfrontar-se al món i protegir el seu país, això de cara a la seva població. I de cara a la comunitat internacional? Què guanya amb aquesta posada en escena, a part d'intentar convèncer-nos que és un "home fort"?

Xina ha declarat que no intervindrà i que no tolerarà cap conflicte en la seva frontera. Corea del Sud i Estats Units han respost amb mesures de precaució i el parlament Sud coreà ha aprovat la preparació d'un atac preventiu. Qualsevol pas que doni Corea del Nord que suposi complir les seves amenaces pot suposar no només la Guerra, però també la destrucció d'una nació ja de per sí molt pobre.

Encara no està clar què vol aconseguir de la comunitat internacional, pot ser més ajuda alimentària? Haurem de seguir observant la seva posada en escena unes setmanes més.

El que podem concloure és que la manca de comunicació i de ponts de diàleg fa difícil la convivència i que el polítics hagin de recórrer  a estratègies per cridar l'atenció a costa de pujar la tensió i crear situacions de pressió per aconseguir els seus objectius.